ELS ANIMALS A LES NOVEL·LES DE BALTASAR PORCEL
ELS ANIMALS A LES NOVEL·LES DE BALTASAR PORCEL
Versió catalana de la presentació feta en castellà al congrés de 2005 de CANELA (Confederación Académica Nipona Española y Latinoamericana)0. Introducció
Quan vaig decidir preparar una ponència amb el tema dels animals en l'obra narrativa de Baltasar Porcel, creia que seria un pioner a CANELA en dos sentits: en el de l'estudi de l'aparició d'animals en la literatura i en la presentació de literatura en una de les llengües que conviuen amb l'espanyol en el món hispànic. No obstant això, una revisió dels nombres anteriors de Cuadernos CANELA em va permetre sortir del meu error al descobrir treballs dels professors Ohata, Simón, Vásquez i Prieto. Així, vaig veure que en 1992, la professora Kazuyo Ohata ja va presentar la ponència El inconsciente creativo de Rosalía de Castro ; el 1993 Pedro Simón, El proceso creativo de José Donoso a través del uso de los perros blancos, negros, amarillos y grises ; el 1994 Claudio Vásquez va parlar sobre la Poesía americana preeuropea ; i el 1997 Paz Prieto va presentar la Literatura gallega actual . Sí crec no equivocar-me que aquesta és la primera ponència presentada en un congrés de CANELA sobre un autor en llengua catalana, encara que també aquí em consta que es va fer, no fa molt, un taller sobre la poesia de Pere Gimferrer.
Abans d'entrar en la matèria concreta d'aquesta ponència és necessari presentar, encara que sigui succintament, l'autor objecte del meu estudi. Baltasar Porcel és un intel·lectual que viu des de fa dècades a cavall de Barcelona i Andratx, el seu poble natal, a la costa nord-oest de Mallorca. Allí va néixer el 1937 i allí es va configurar un univers mític que apareix de forma recurrent en la seva obra. He assenyalat que Porcel és un intel·lectual per a no haver de destacar especialment cap de les diverses facetes del seu treball: novel·lista, contista, dramaturg, assagista, biògraf, columnista, periodista, etcètera. D'entre les seves activitats passades, podem destacar que va col·laborar amb Camilo José Cela en els Papers de Són Armadans, va ser deixeble de LLorenç Vilallonga, va dirigir la revista Destino, va realitzar documentals per a Televisió Espanyola i va ser protagonista, al costat de Terenci Moix i Montserrat Roig, de la renovació de la novel·la en català durant els anys 60 . Quant al present, destaquen per la seva rellevància pública la columna diària que escriu des de fa més de vint anys en el diari La Vanguardia i la publicació de les seves últimes novel·les, que han contat totes elles amb el favor de la crítica especialitzada i li han reportat prestigiosos premis, tant a Espanya com a l'estranger.
Totes les seves novel·les estan traduïdes al castellà, en alguns casos per ell mateix. Per a aquest estudi m'he basat en les versions originals, però he consultat, en els casos que m'ha estat possible, les versions castellanes per als exemples als quals em referiré posteriorment. On això no ha estat possible, he intentat fer una traducció el més ajustada possible a l'original català. No obstant això, he d'assenyalar que en alguns casos la traducció suposa una pèrdua de “animalització”.
Quant al tema de la meva ponència, vull aclarir que el meu interès original era en l'obra de Baltasar Porcel en general i que només van començar a interessar-me els animals després d'adonar-me que la seva aparició és un dels trets característics i que li confereixen el caràcter de tot coherent. Com succeïx amb l'obra de tots els grans autors, les novel·les de Porcel són una forma de coneixement del ser humà, una indagació que es realitza a través d'un univers molt personal, una recreació fictícia però molt versemblant de la seva biografia, caracteritzada per la tensió entre la inclinació a un marc geogràfic molt concret i la voluntat de transcendir-lo. Quant a l'estil, la seva narrativa destaca per una gran sensualitat i un domini de la descripció paisatgística, que combina el detall realista amb elements simbòlics i expressionistes. Domina en el conjunt, clarament, la narració en primera persona i hi ha una profusió de novel·les corals, o amb un protagonista i molts personatges secundaris experimentant, gairebé tots ells, una forta lluita interior per a reconciliar el seu passat i el seu present, la seva vida espiritual i les seves necessitats físiques. Abans de passar a analitzar l'aparició d'animals en les novel·les de Baltasar Porcel, faré un resum el més breu possible del seu argument:
-1961-Solnegre: Un home torna al seu sòrdid poble després d'anys de presidi i recorda els tràgics fets que el van conduir a la presó.
-1963-La lluna i el Calallamp (des d'ara “La lluna”): un grup de mariners fa la travessia entre Mallorca i la Península sota la mirada ominosa de la lluna i del passat de cadascun d'ells.
-1965-Els escorpins: un turmentat pastor protestant holandès torna a Mallorca, on va viure en la seva infantesa un dels pocs moments de plenitud de la seva existència.
-1968-Els argonautes: un grup d'homes embarcats, en aquest cas per a fer contraban. Els esdeveniments del viatge els enfronten entre si i a cadascun amb la seva biografia.
-1970-Difunts sota els ametllers en flor (des d'ara “Difunts”): mosaic d'un poble amb històries de vius i morts, espectadors del crepuscle d'una forma de vida tradicional, gairebé autàrquica.
-1975-Cavalls cap a la fosca (des d'ara “Cavalls”): la història d'una cruel venjança per qüestions d'herència s'entrellaça amb l'origen d'una dinastia, basat en una impostura.
-1980-Les pomes d'or (des d'ara “Les pomes”): Un home es llança a l'aventura per Àfrica per a fugir del seu present i descobrir el passat del seu pare.
-1984-Els dies immortals (des d'ara “Els dies”): Un mallorquí arriba a sentir-se en comunió amb una Àfrica que representa el passat remot de l'Home, però acaba sent víctima del present.
-1987-Les primaveres i les tardors (des d'ara “Primaveres”): un sopar de Nadal reuneix una família en la seva llar pairal, testimoni mut d'unes vivències que els comensals s'encarregaran de recordar.
-1989-El divorci de Berta Barca (des d'ara “El divorci”): fulletó d'estiu publicat per lliuraments diaris, inclou relacions adúlteres, empresaris, polítics i terroristes de pega.
-1994-Lola i els peixos morts (des d'ara “Lola”): un escèptic i cínic de mitjana edat es troba amb una vella amant i recorda la trajectòria que l’ha dut a la seva actitud davant la vida.
-1997-Ulisses a alta mar (des d'ara “Ulisses”): un polític i intel·lectual madur i escèptic viu una crisi existencial arran de la coincidència d'una situació professional i familiar problemàtica amb la irrupció d'una jove a la qual durà a un creuer seguint els passos d'Ulisses.
-2000-El cor del senglar (des d'ara “El cor”): autor, narrador i protagonista es confonen en una aventura de recuperació del passat, de solució d'un misteri familiar que permetrà comprendre el caràcter emblemàtic que té el senglar per als Porcel.
-2001-L'Emperador o l'ull del vent (des d'ara “L'Emperador”): un veterà dels exèrcits napoleònics lluita perquè no mori el mitificat record del seu pas per l’illa de Cabrera, convertida en camp de concentració de les tropes franceses derrotades en Bailén.
-2004-Olympia a mitjanit (des d'ara “Olympia”): una islandesa que va viure una idíl·lica infància en la Mallorca tradicional irromp i causa una crisi en les decadents vides d'una sèrie de personatges que representen la corrupció física i moral causada pel turisme.
Totes aquestes novel·les i la resta de l'obra de Porcel formen part d'una investigació sobre l'ésser humà. I un dels angles des dels quals es porta a terme és el de l'home com animal: el que ens uneix i el que ens allunya de la resta d'espècies. És una diferenciació que unes vegades està més clara que unes altres. En general, la disseminació de la presència animal per tota l'obra crea en el lector l'efecte de difuminar la línia de separació entre el món animal i l'humà fins a arribar a sentir que en realitat tal separació pot ser un mer artifici de la raó. La presència, gairebé omnímoda, d'animals adopta formes diverses: animals que apareixen simplement com a tals (interactuant entre ells i amb els personatges humans, amb un apartat especial de casos de violència exercida sobre els animals), en forma de referències a representacions artístiques o folklòriques dels animals i del seu món, com a menjar, com antropònims i topònims prestats del món animal, en caracteritzacions animalístiques de molts homes, animalització de la naturalesa, humanizació d'animals, metàfores i comparances entre homes i animals, animals com a símbols, expressions lexicalitzades referides als animals o al seu món i reflexions explícites o implícites sobre el món animal. Per raons d'espai i d'importància, he omès d'aquest estudi els animals com a menjar.
Al fer la meva anàlisi podria haver optat per ordenar-la per novel·les, però em va semblar més efectiu fer-ho per categories, intentant, això sí, seleccionar mostres del màxim nombre possible d'obres per a cadascuna, ressaltant així que es tracta d'una constant de l'autor i no d'un mer recurs ocasional. En alguns casos les mostres podrien incloure's en més d'una categoria però, en nom de la claredat, he procurat usar-les en només una d'elles.
Una mostra de l'extensió del zoològic que pobla les novel·les de Porcel la dóna el nombre de 301 entre espècies d'animals i les seves diferents races, sense contar l’ésser humà. Hi ha animals domèstics com el gos o el gat, animals de granja com el porc o la vaca, animals exòtics com el nyu o l’antílop, animals imaginaris com la sirena o l'unicorn, animals enormes com l'elefant o la balena i altres de petits com el ratolí o l'eriçó, insectes com la paparra o el tàbec, ocellets com el teuladí o el periquito i grans aus com l'àguila o l’albatros, mol·luscs com el llagostí o el cranc, rèptils com la boa o la colobra, saures com el caimà o el cocodril, peixos com el besuc o el llenguado, animals temibles, com el tauró o el tigre, menyspreats, com la rata o la hiena, admirats, com la papallona o el gall dindi real, i així fins a depassar els 300 .
Finalment, abans de passar a veure les mostres, voldria deixar constància que considero aquesta ponència com una espècie d’enunciació general del contingut, que espero poder desenvolupar en el futur amb anàlisis més minucioses i exhaustives de les categories esmentades.
1. Animals com a tals
1.1. Animals amb nom propi
Un exemple més de la importància dels animals en les obres de Porcel és l'aparició de fins a 38 amb nom propi. Destaquen els animals domèstics, especialment: els gossos (18) Capità, Linda, dos Llamp, Sopes, Bonzo, Tut, Camús, dos Marquès, Tro, Bartomeu, Tarzan, Maimónides, Argos -el gos d'Ulisses-, Cèrber -el mític guardià del Hades- i Mormó; els gats (8) Zacaries, Llosca, Escolà (literalment “monaguillo”, encara que en la versió castellana passa a ser Sacristán), Quadradet, Carlos, Rossetto, Marcel·lí, Cariñito; la mítica serp Pithia, el cíclope Polifem, l'ànec Donald, King-Kong, l'ós de peluix Cesarino, els canaris suposats Pinki i Óscar, el macaco Nathaniel, l'egua Safo, el lloro Josemartí, la cadernera Miquelona, el mul Alberico el Gran i Ulisses, una orca que va estar realment en el zoo de Barcelona.
1.2. Animals relacionant-se amb animals
Les relacions que s'estableixen entre els animals en les novel·les de Baltasar Porcel solen ser realistes, no idealitzades: els animals sovint es cacen i competeixen per la caça. Es tracta d'accions marcades per la biologia i per tant amorals. Trobem un gos que caça eriçons i intenta caçar mosques, un altre que persegueix una papallona, un conill o una serp, i altres gossos que es barallen entre si; gats que també es barallen, uns altres que cacen rates, un que persegueix insectes, un altre entrenat per a caçar teuladins que viu en el morral d'una ruca, una gata que ensenya a la seva ventrada a caçar conills amb mixomatosi, gats que persegueixen ocellets en un magatzem, un gat ferit per una geneta que es dedica a perseguir un eriçó, gats sense pietat amb els seus ancians; ocellets que competeixen pel menjar amb porcs i mosques; mosques que s'alimenten d'animals morts; corbs carronyers, uns fins i tot barallant-se en vol amb les gavines per la carronya; conills que conviuen amb cabres però s'amaguen dels gats; peixos de diferents espècies nedant junts; tintoreres que es barallen entre elles; falcons que cacen tudons; gavines que pesquen, unes altres que mengen ous de tortuga, unes que cacen conills malalts o pollets, unes altres que persegueixen un pudent vaixell carregat de porcs; ocellets que picotegen l'aspre llom d'un caimà; galls de brega; un lleó que es menja un nyu; sebel·lins que cacen papallones o llimacs; una garsa que defensa les seves cries d'un gat; cotorres invasores que desnuquen teuladins; rates barallantse amb gavines pel botí; i rates, corbs i gavines en pau després de fartar-se de carronya.
1.3. Animals com a símbols i signes.
Destaca, per l'ús de símbols animals (d'animals o del seu món) des del títol, la tercera novel·la de Porcel, la simbolista Els escorpins, considerada ja en el seu moment per la crítica com una excepció en la seva narrativa. No obstant això, els símbols i signes (animals que representen una actitud, que presagien el futur), reapareixen, encara que amb més mesura, al llarg de les 14 novel·les restants. Alguns d'ells es repeteixen, com la teranyina (de la decadència; les intrigues); l'aranya (de la solitud; de la incomunicació), la sínia (de la inevitabilitat del destí), els insectes que es cremen amb la llum (de la ceguesa de l'instint), els escarabats (de la decrepitud), els cavalls al galop (dels sentiments incontrolables), els cavalls amb genet (del poder; de la plenitud), els gats (de l'instint de supervivència), els ocells embogits (de la impaciència), els corbs (ocells de mal averany), les ratapinyades (de la mort), les serps (de la saviesa; de l'engany), les vaques (de la resignació), les abelles (de la impaciència), les hienes (de la corrupció), o els peixos (de Jesús; del món desconegut).
Altres símbols que apareixen són els ja esmentats escorpins (de la traïció), les piranyes (de la voracitat), els taurons (de l'agressivitat), els cocodrils (del món extingit), els senglars (del bosc), l'àguila (del domini), el falcó (de la reialesa), les granotes (de l'inconformisme), el ratolí (de la insignificància), el ren (del diabòlic), el fraret (de la fragilitat) o els coloms (del món espiritual, encara que a Lola hi ha un passatge que les desmitifica com a símbol de l'esperit sant).
1.4. Animals relacionant-se amb humans
1.4.1. Relacions neutres o d'interès mutu
En aquest apartat trobem principalment animals de companyia o que treballen per a l'home. Com veurem en una altra secció, això no exclou que ocasionalment siguin víctimes de la violència que els dispensen els homes. A Els escorpins tenim un gos vagabund que s'uneix al protagonista en la seu caminada; un ocellet que el germà del protagonista li regala com a mascota; i un gat que viu al magatzem del pare del protagonista. En Els argonautes “un gos sense cua i coix que mai bordava però que mossegava com una fera si el seu amo l'hi manava” (p.36), el gat Llosca, convertit en un argonauta més, un cec que pidola guiat per un gos; un gos que acompanya un personatge en els seus banys estiuencs; un canonge que es passeja amb un dàlmata; un cavall perxeró que serveix tant per a treballar com per a guanyar curses; un farer que viu feliç amb els seus animals; i un parell de pequinesos que acompanyen una marquesa. A Difunts el narrador nen estima un gat, una anglesa viu amb quinze gossos en un vaixell i el germà del narrador viu un dia de fugida al costat d'un gos; a Cavalls hi ha un gos que viu amb una família i un home que viu per als seus cavalls; a Les pomes apareixen uns camells com a mitjà de transport; a Els dies un gos que una nena desitja com a mascota i que el seu pare considera un guardià útil per a la seva botiga i uns cavalls deshidratats durant una travessia del desert. A Primaveres es parla d'una sueca que alimenta uns eriços, apareix un home que conviu amb conills en un soterrani, uns gats que se senten atrets per un saurí i un personatge amant de gossos i gats; a El divorci un dels personatges viu la seva infància amb gats, gossos, lloros, canaris, un tití i una serp; a Lola el protagonista comparteix solitud amb un gos i un gat i diversos personatges són aficionats als coloms missatgers. A El cor un personatge protegeix uns gats de la Naturalesa i es desviu per a salvar el seu gos ferit; a L'Emperador apareix un home que “tractava l'egua, els gossos, la perdiu engabiada, els muls, amb una delicadesa extrema” (p.10); i a Olympia una dona que “duia sempre darrere el seva fastigós i llanut gos” (p.49), uns nens amorrats al braguer d'unes cabres i la somera algeriana de la infància d'una de les protagonistes.
1.4.2. La violència sobre els animals
He dividit les escenes de violència sobre els animals segons la causa de la mateixa, encara que en alguns casos és difícil establir fins on es tracta de violència per causes econòmiques i des d'on es tracta de violència gratuïta, com per exemple en el cas de la caça.
1.4.2.1. Activitats econòmiques
Les referències a la pesca com a activitat econòmica són nombrosíssimes en algunes novel·les. Aquí només destaco les que impliquen una violència explícita, com quan a Solnegre apareixen els pescadors a Cuba pressionant als biajaivas en coberta perquè acabin de morir-se, o a Ulisses trobem als sicilians matant a cops de rem les tonyines capturades en les seves xarxes; també relacionada amb la pesca, trobem la mort de foques monjo a les mans dels pescadors que sofrixen la seva voracitat. Quant a la violència sobre els animals en terra, a Els argonautes, Difunts i Lola trobem referències i escenes de la matança del porc, una de les activitats econòmiques tradicionals més importants de la Mallorca rural. Així mateix, a Difunts trobem referències al carnisser del poble, un home violent amb els animals i amb la seva dona fins que es veu obligat a matar un veí en defensa pròpia. Un exemple curiós el tenim a Els argonautes, on es parla d'un contrabandista que sacrifica gossos i cavalls per a passar mercaderia de Gibraltar a La Línea. I una escena molt significativa és la que a Difunts enfronta Botines amb una geneta que està delmant el seu galliner: l'home arriba a sentir pietat de la bèstia, que simbolitza un món que s'acaba, però no té més remei que matar-la per a defensar el seu negoci. Altres escenes de violència relacionada amb l'economia ens les proporciona un home que a Cavalls es dedica a caçar feristeles per la prima que oferix l'Ajuntament; o els ruga-ruga a Els dies caçant elefants per l'ivori, i un altre grup de nadius sagnant vedells per a prendre's la sang.
1.4.2.2. Violència gratuïta
A Solnegre trobem un home que sempre maltracta l'animal que estira el seu carretó “pegant-li com un dimoni” (p.11), i uns nens que persegueixen “de mala manera” (p.75) un parell de gats. A La lluna un mariner desperta el gos Llamp d'una puntada i després un altre el llança al mar, també d'una puntada; en una altra escena un mariner fa caure a l'aigua la tortuga del patró pel mateix mètode. A Els escorpins el protagonista les hi té a garrotades contra una morena dintre d'un bot i en una altra escena se sent “enfortit” (p.23) després de donar-li una puntada de peu a un gat. A Els argonautes un home crema l'au del paradís de la seva amant i després trobem un sàdic que es dedica a matar a garrotades gatetes amb l’ajut del seu macaco o els llença al forn; el simi, per la seva banda, mor decapitat a les mans de la seva rival, la dona muda del seu amo; també trobem en aquesta novel·la un “gallicidi” per despit, ratapinyades torturades a força de fer-les fumar, una papallona aixafada, un gos mort d'un cop de martell, y la pallissa propinada pel patró del vaixell al gat tripulant. A Difunts trobem un mariner que mata un gos amb un ganxo, nens traient cries dels seus nius i el carnisser que es diverteix donant cops de fuet sobre els ocellets que dormen en els xiprers al costat del camí. A Cavalls està la que possiblement sigui una de les escenes més esborronadores de violència gratuïta sobre animals de tota la història de la literatura, on tots els cavalls d'una quadra moren a destralades davant la mirada del seu desolat amo. A Els dies un home s'enceba sobre un gos, que havia incomplit les seves expectatives com a guardià de botiga: el poteja, li dóna garrotades i li llança aigua calenta; en la mateixa obra, podem assistir a la caça de goril·les a la selva i al posterior martiri dels supervivents en els zoològics. A Primaveres hi ha una escena autobiogràfica que conta la cruel història d'un home (el pare de Porcel en la història real) que es desfà amb violència de la seva ruca després que aquesta deixa de ser-li útil; també apareix un capellà potejant un gos als morros. A Lola el protagonista conta la forma més eficaç i segura de matar un gat. A El cor es parla d'un enverinament de bestiar, ocasionat per una disputa a causa de repartir-se l'aigua d'una font. A l'Emperador un capellà fa matar uns rens perquè els considera representants de l'infern. Semblant motiu és el que tenen a L'Emperador per a carregar-se les foques monjo, considerades criatures demoníaques. Finalment, a Olympia es parla de la violència gratuïta sobre els animals com si fos una cosa inevitable: “La gent es penjava perquè havia de penjar-se, a Són Matamala ja no li quedava res més per fer, excepte propinar perquè sí una desaforada pallissa a un gos, a una somera, a una cabra” (p.175); després apareix un jove contant, davant l’alegria dels seus amics, la tortura a la qual ell i un altre sàdic sotmeten un pobre gat coix.
1.5. Animals humanitzats
A Solnegre hi ha un xot que mira amb cara de persona. A Els Argonautes el gat Llosca sembla un tripulant més; en ocasions li diuen “lladre” o “cabró”; també trobem un au del paradís que canta tangos, tortugues amb cap de mòmia, gavines que miren amb ulls cruels, o un gos dàlmata que semblava tenir un sentiment de felicitat. A Difunts se'ns parla de gossos eivissencs que “semblaven el rostre d'algú mort feia anys” (p.47), i també d'un “papallonot estúpid” (p.72) A Cavalls se'ns parla de cabres irades, animals que troten com si executessin un ballet, bèsties els ulls de les quals reflecteixen una “alucinada i tèrbola serenitat” (pàg.62-63) i un gat que sembla que vingui de cometre un delicte. A Les pomes es parla de mussols d'ulls acusadors. A Els dies hi ha animals de mirada franca i sensible i ratapinyades semblants a Drácula. A Primaveres hi ha eriços que prenen llet com si fossin nens, ocells que semblen parlar, un simi que sembla dialogar, foques monjo que semblen tenir “trets humans” (p.74), gats que semblen besar i ratolins que semblen estar a punt de dir alguna cosa. A Lola hi ha un gos estúpid, xacals traidors, un gos que és posat gairebé al mateix nivell que el fill de la família, una puput que sembla un general tropical o una marioneta cerimoniosa. A Ulisses hi ha un xacal d'aire tímid i cignes altius. A El cor un corb que sembla un nan amb levita, gatets que semblen diables, un tigre indolent i una gavina nostàlgica. Finalment, a Olympia hi ha dos galls eunucoides i un ocellet cerimoniós i circunspecte que sembla un nan presumit i enlevitat.
2. Reflexions sobre el món animal
A l'abordar l'apartat de les reflexions sobre els animals en les novel·les de Baltasar Porcel, podem plantejar-nos el dubte de fins on ell comparteix les idees dels narradors i personatges que ha creat. Afortunadament, per a tenir una idea inéquivoca del que pensa Porcel, tenim els seus articles de La Vanguardia, on queda clara la seva apreciació dels animals i la seva postura crítica cap al tracte que els dispensem els humans. En les seves novel·les les idees sobre el món animal són exposades per narradors i personatges i sovint es refereixen a la relació amb els humans. Alguns exemples són: -“...he vist sempre com els homes i els animals, després de morts es podreixen“ (Solnegre p.11). -“Cap mosca, cap animal, se semblen a un home, vists de prop. Des de molt a prop. Perquè en aquesta cosa, en aquest home, no vaig poder reconèixer la bategant i muda potència animal” (Els escorpins, p.201). -“Els forts viuen, les gallines són morals” (Els argonautes, p.149). -“Anys d'observar l'acció d'un gos, la formació d'un núvol, el vol d'una gavina i el pas de les ones, van submergir a Barral en un món còsmic, de sensibilitat exaltada, un món de caire fatalista i al mateix temps de recòndita bellesa que ho va separar radicalment de les altres persones” (Els argonautes, p.195). -“...mataria la geneta, sí, la mataria ara mateix... i d'aquí uns quants anys es moriria ell, i els camps quedarien deserts, s'anirien convertint en un erm. Veia la bèstia, magnífica, parada davant d'ell: els dos eren éssers d'un món que s'enfonsava sense remei”(Difunts, p.22). -“L'home, sí, prové de l'animal. L'animal, suprem creador dels orígens, irredento domini de la carn” (Les pomes, p.18). -“A Àfrica res és delimitat, tot es confon bastament. Em va impressionar descobrir que els masai, aquest poble d'homes alts i solitaris, la túnica vermella, designen amb un vocable idèntic la persona i l'animal” (Els dies, pàg.10-11). -“Dintre de mi he perdut les cotilles de la civilització i escolto amb nitidesa la crida de vivències ancestrals i insolidàries, carícies i lladrucs” (Els dies, p.42). -“El que el trastornava d'un animal o un nen era la seva irracionalitat, que els feia semblar una joguina, o la puresa o simplicitat de les seves ments encara no contaminades” (Primaveres, p.100). -“La magnificencia que per fi nodreix i adquireixen els regnes animal i vegetal prové de menjar-se mútuament, sense poder ni imaginar cap plantejament piadós ni afectiu: la seva unitat consubstancial neix de la seva crueltat individual” (Lola, p.94). -“L'home ve de la selva, duu gravades les grans tempestes i els grans espants de llavors” (Lola, p.100). -“L'animal és la immediatesa combinada amb una experiència genètica” (Lola, p.251). -“A l'animal no se’l pot processar: neix innocent com l'home, però, a diferència d'aquest, es manté. Per això pegar un animal, aterrorizarlo i ferir-lo des dels recursos articulats per la maldat i l'enginy nascuts de la intel·ligència, resulta intolerable” (Lola, pàg.252-255). -“En l'home en societat governa l'interès de l'intercanvi emparat per la problemàtica econòmica, estètica, moral, i en l'animal salvatge mana la compactivitat carnal, estimulada per la fam, el sexe, la por. En la bèstia guanya l'essència” (Ulisses, pàg.178-179). -“Probablement penso –corroboro–, els lligaments interns de la naturalesa no poden separar tant l'home pensant de la resta de matèria latent com ens fa creure l’abassegadora importància que atorguem a l'activitat cerebral” (El cor, p.254). -“La gent som peculiars, un animal existeix sobre els seus coneixements pràctics, però nosaltres volem que la vida s'acobli a una sèrie de paraules” (L'Emperador, p.93). -“...una profunda convicció únicament seva: que l'estadi humà dels pobladors terraqüis solament consistia en una baula de la llarguísima cadena que englobava tot moviment possible” (Olympia, p.20).
3. Animalización de l'home
3.1. Antropònims animals
Aquest recurs d’animalització apareix en gairebé totes les novel·les, arribant a més de cinquanta els noms, sobrenoms i alies que es refereixen a animals o al seu món. A Solnegre el Mico; a La lluna Banya, el sen Colobra, Lleonard Juvera, Llorenç Cabré, Narcís Ponce de León, Capdebou i Rubí, Bou, Ventura Conill, Miquel Cabrit; a Difunts Tòfol Moixa, l’esmolet Gallinato, la vella Colomera, Josep Morro, Ricardo Cor de Lleó, l'oncle Gató, Moniqueta Cabral; a Cavalls Jaume i Mariona Vadell; a Pomes Léo i el papa León X; a Els dies l'avi Medusa i Swala (gacela, en swahili); a Primaveres Ambrós “El. de l'Animal Nic” i Lluisa menescala (veterinària); a El divorci Tano Bou i els membres del comando terrorista: Rino, Ós, Llop i Dromedari; a Lola Sant Antoni dels rucs, l'Elefant, el Gran Genet, Baal Zebul (Senyor de les Mosques), Pere Garrabou, Miki Lopo i el novel·lista Cornudella; a Ulisses Paolo Ucello, Raimon Escorca i Leone; a El cor Tarrida “el dels porcs”, Valentí Porcelet, Ricard Cor de Lleó, Porcel·ho i Porcel; a L’Emperador el perigordés Le Coq Pierrot; i a Olympia l'enginyer Maroto Cabrenys, Elianor de Cas Manescal (de la casa del veterinari), Llorenç de Can Cargol, Diumege el Verro, Cargol jove i Blai Alfons Lliteres de Can Cuernavaca.
3.2. Metàfores animals
Alguns exemples: A Solnegre “una joveneta de cara de rap” (p.5), “que té nas de lloro” (p.9), “posar dents de llop ”(p.34), la tia Joana, escarabat” (p.44), “fet ase entre ases” (p.72), “bramà el sen Paret” (p.90). A La lluna “Estic farta de la teva cara de cavall”(p.32), “La meva mare, els tres ànecs aquests” (p.84), “aquests ullons de guineu” (p.93), “fet un gall de brega”(p.98), “Lulú, aquella vaca riallera, madame del bordell” (p.98). A Els escorpins “alt i fornit, coll de bou” (p.159), “movia el cap amb moviments ràpids, gairebé felins” (p.174), “som porcs habitats pel dimoni” (p.206), “un que té cara de cavall”(p.223). A Els argonautes “Marcó, cara de gall” (p.8), “la cara de verraco de Llorenç Cabré” (p.10), “Si és un estruç” (p.33), “A vostè, marmota” (p.33), “Parli d'una vegada, ànec” (p.33), “el tipus aquest, que sembla un llagostí” (p.33), “ulls de guineu, prim” (p.36), “grunyia i movia els braços com si fossin les ales d'un pollet”(p.59), “tenia la mirada espantada, d'animal apallissat” (p.86), “Lleonard era una fura sobre la mar” (p.89), “tenia caminar de moixó” (p.155), “bruna, veu de pollastre” (p.159), “Ets una bèstia” (p.173), “va riure amb el seu grunyir porquí” (p.223). A Difunts “una vella amb cara de gossa eivissenca” (p.26), “un nen amb cara de rata que raucava com una granota” (p.29), “llisa i prima, cara de canari” (p.42), “amb agilitat de felí” (p.117), “don Pau, cara de conill” (p.167), “l’amarmotat Jeroni” (p.199). A Cavalls “un riure de cavall” (p.130), “un front estret, simiesc” (p.190). A Les pomes “els seus ulls de moltó”(p.53), “Bernabé era un au de presa, un depredador” (p.61), “vella guineu experimentada” (p.77), “I es va posar a rellinar” (p.127). A Els dies “tenia la mirada d'ovella” (p.71), “el gemec animal dels seus orgasmes” (p.129). A Primaveres “es movia amb un silenci felí” (p.23), “amb un poderós nas aguilenc” (p.56), “L'eixam de noies” (p.89). A El divorci “coll de toro i l'aire impersonal” (p.19), “Ets un escorpí” (p.53), “quina cara de vedell” (p.120). A Lola “rellinava Lola” (p.13), “Lola, pobra bestiola” (p.14), “és una ovella” (p.93), “rialleta de conill” (p.93), “jove amb cara d'òliba” (p.38), “crinera blanca lleonina” (p.148), “altíssim, amb cara de mula” (p.153), “cara de gripau” (p.200), “ets un boc” (p.219), “era només un tros d'animal” (227), “el seu costum insignificant, de cabra montesa” (p.230), “vaig ser una mosca” (p.252). A Ulisses “Som gossos en furiosa persecució d'una llebre de drap” (p.55), “els dos goril·les” (p.53), “Melisa, una cotorra” (p.69), “el seu perfil aquilí” (p.109). A El cor “un d'ells amb cara de bou” (p.110), “una altra va cridar com un conill” (p.224). A L’Emperador “I com faig amb el cavall, et muntaré, malparida, collonuda” (p.72), “Sebastien, marsellès, simiesc” (p.186). A Olympia , “una alemanya amb músculs de cavall” (p.25), “un grapat de japonesos belluguins i amb cara de granota” (p.25), “envellida i convertida en una cacatua” (p.57), “pensar que sóc un cuc” (p.58), “sóc una hiena” (p.112) “cara de rap” (p.122), “Marcela, gossa de caça, cacatua carnívora” (p.257), “el simiesc optmista Corneli Horrach” (p.341).
3.3. Comparances o símils animals
Entre moltes altres, apareixen: A Solnegre , “suant com un ase” (p.6), “geperuda com un escarabat” (p.11), “lleuger com una geneta” (p.23), “beure com muls” (p.28), “gros com una vaca” (p.53). A La lluna , “s'aferraven com gats” (p.62), “gros com una truja” (p.91), “es movia com un animalet”(p.124). A Els escorpins “semblava un escarabat gros”(p.134). A Els argonautes “Vivia com una bestiola engabiada” (p.134), “guiscant com una rata ” (p.177), “s’amollaven com ocells” (p.178). A Difunts “de trets esmolats com una llebre” (p.30), “daurat, brunyit, alt com una cabra” (p.44), “àvida com una fura” (p.156). A Cavalls “Com una fura” (p.12), “com un boc fètid” (p.142), “com un gran bou” (p.183). A Les pomes “caminava com un ànec” (p.21), “gemegant com un gos” (p.24), “semblant a un gros gripau” (p.202). A Els dies trobem: “grunyints com animals” (p.41), “sortides com les d'un conill”(p.57), “ de pressa, com un bou cec” (p.77). A Primaveres “receptiu com un llebrer” (p.37), “com si bordés” (p.163). A El divorci “discutien com micos” (p.133), “reia com un conill” (p.178). A Lola, “menjava com un porc” (p.166), “plorant com un ase” (p.134), “el cap petit, com de conill” (p.348). A Ulisses “com una bestiola estranya” (p.67), “sóc com els animals” (p.90), “com un ocell esvalotat” (p.144). A El cor “com un peix fora de l'aigua” (p.88), “com una gata” (p.89), “encongit com un conill” (p.158), “Azaña, inflat com una granota”(p.106). A L’Emperador “rodó com un animalet” (p.156). I a Olympia “cardar com un gos” (p.59), “com hienes” (p.221), “com una bestiola endèmica”, “com un corb famolenc” (p.357).
3.4. Animalització de l'esperit
El món de l'esperit tampoc escapa a l’animalització. Sovint l'esperit acull un o diversos animals que escapen al seu control conscient. Alguns exemples són: “la gran por sobrenatural que, de vegades, com un au nocturna, cau sobre Solnegre” (Solnegre, p.33), “els records del passat vénen com cavalls desbocats” (Solnegre, p.37), “És desesperant aquest galop del passat” (Solnegre, p.71), “Tot la resta era un infinit i confús galop dins de la nit i l'absurd” (La lluna, p.32), “un orgull caut com un rèptil” (Els escorpins, p.44), “els nostres desitjos són una teranyina” (Els escorpins, p.124), “com una bogeria alucinada i mansa” (Difunts, p.8), “M'ha quedat sempre com un temor, com un animal esvalotat i sempre a punt de fugir” (Cavalls, p.123), “Dins el meu cervell, galopaven cavallers del Temple” (Cavalls, p.196), “el cuc de l'angoixa” (Els dies, p.116), “Una altra hiena cerebral que aguaita” (Els dies, p.130), “la seva insaciable paranoia udolant pels penyals” (Lola, p.119), “del poderós que, no obstant això el seu poder immens sobre els homes, pot ser dominat o aniquilat per un cuc mínim, aleatori, només sentimental o mental” (L'Emperador, p.176), “qui udola és l'esperit, qui menja és el cos” (Olympia, p.82).
4. Animalització de la natura
4.1.Topònims animals
Alguns dels topònims animals que apareixen al llarg de les 15 novel·les de Porcel són El Puig Tortuga, Illa del Boc, el bar Cavall Marí, la Dragonera, Cala És Conills; El Puig dels Ocells; Coll de la Palomera, punta de Calaburra, cap de Gata, les illes Hormigas, la illa Hormiga, el Hormigón, Cabezo de la Culebra, Cabezo de los Cuervos, Águilas (nom de població), la illa Conillera, el Morro de la Vaca, Coma de l’Ase), el cafè de Cas Mussol, Canyar del Dragó Moro, Lió (ciutat francesa), Au relais de’l escargot (hostal del caragol), la font del Gos, Barbadillo del Pez (població), estuari de Gallinas, l’illa de Cabrera, l’Alamut (niu d'àguiles), Penyal del Ca, el carrer de les Sierpes, el restaurant Reno, Llagostera, les illes Canàries, Cap de Gata, Santa Coloma de Farners, La Font dels Tortugues i Son Sardina.
4.2. Caracterització animalística de la natura
Alguns exemples d’animalitzación de la naturalesa mitjançant metàfores, símils i comparances són: “Un illot que sembla, retallat en l'horitzó, la cresta d'un gall.” (Solnegre, p.19), “El mar, com més té més brama” (La lluna, p.50), “Sa Mola, la gran bèstia encinglada i rodona, que s'avança en el mar com un catxalot gegantí” (La lluna, p.73), “La Dragonera, poderosa i pelada, negrosa, amb les crestes retallades contra l'horitzó” (Els escorpins, p.34), “Sota els fanals, la boira ballava embogida” (Els escorpins, p.151), “Al sud l'illot Tagomago es destacava com l'esquena d'un animal” (Els argonautes, p.18), “grapats de flors, una pluja reposada, com de blanques papallones” (Difunts, p.213), “el famolenc rosegar del foc se sentia per tot la vall, com si un gran animal estigués menjant” (Cavalls, p.24), “els pujols, la silueta dels quals em recorda les tortugues gegants desovant” (Pomes, p.7), “El vent un agulló, un lament” (Els dies, p.81), “un penyal altíssim, com la dent d'un gegant de conte” (Primaveres, p.34), “El vent va cobrar en un minut ressonàncies de vandálica exigència” (Primaveres, p.52), “L'herba creix com un diminut i grat animal lliscant” (Primaveres, p.73), “I pel finestral el mar, que ronca o brama sense aturall” (Primaveres, p.211), “Té quelcom d'al·lucinant conviure amb aquesta espècie de bèstia apocalíptica del foc que divaga famolenc”(Ulisses, p.190), “El vent arriba i corre invisible, sento el seu contacte, li parlo, li palpo la musculatura llisa i fibrosa com la d'un peix poderós i fantasmal” (L'Emperador, p.174) i “Sa Dragonera, que surava allí com un cetaci colossal, coriáci” (Olympia, p.49).
5. Altres locucions i expressions animals lexicalizades
Aquest apartat inclou tan lèxic la referència del qual al món animal requereix, per a ser percebuda, un exercici d'anàlisi etimològica (com en els casos de “cigonyal” o “escala de caragol”) com expressions molt més transparents i que contribuïxen clarament a fer de la presència animal un dels elements distintius de l'obra de Baltasar Porcel. D'una banda, trobem dits i refranys amb referències al món animal, com “Feia un sol que cremava el cul a les llebres” (Solnegre, p.5), “Amb seny d'animal vell” (Solnegre, p.5), “una pallissa de gos”(Solnegre, p.43), “altre gall cantaria” (La lluna, p.38), “aixecar la llebre” (Les pomes, p.183) “qui es duu el gat a l'aigua” (El divorci, p.66), “la vaca no dóna per a més” (Lola, p.36), “ i tota la pesca” (Ulisses, p.85), “Anar a rostir un corb“ (Ulisses, p.100) i “tallava el bacallà” (Olympia, p.106). Per altra banda lèxic que originàriament es refereix al món animal encara que en el seu ús actual la relació hagi quedat difuminada, com “barca de bou”, “Diessel de mil cavalls”, “fer galls”, “coll de cigne del dipòsit”, “raïms d’esperó de gall”, “escala de caragol”, “saltar el poltre”, “cavall de tortura”, “plomes estilográfiques”, “mico blau”, “cigonyal”, “sirena de la policia”, “camells de la droga”, “mico”, “niu d'àguiles de la fortalesa” i “aranya veneciana”.
6. Animals representats en l'art o el folklore
A Solnegre (p.18) tenim uns homes que canten: “Cavalllet quan eres jove, que anaves de pentinat...!” i més tard les glosses: Sal i caliu toca la guitarra fot-li tir a la perdiu i omple la boca de terra”; i “Foc i fum jo volto llagosts, pintet de betum la truja trava bots”; a La lluna (p.107) hi apareix la rumba cubana La Culebra; i un álbun de cromos d'animals; a Els argonautes (p.158) s’hi cita l'escena de Míster Pickwick i l'ase rebel de la novel·la L’Hostal de la Bolla, de Miquel dels Sants Oliver, a Difunts (p.101) es parla d'uns quadres, “dels gats que d’un salt atrapaven un ocell de llarga cua”. A Cavalls (p.10) s'esmenten uns inèdits de Dylan Thomas que comencen pel gran poema dels pujols: “I quan l'últim estornell a la tardor et miri”; un cas especial de representació d'animals és la bandera dels Capovara i els Vadell, que conté tres cavalls negres que serveixen com leit motiv de Cavalls (p.27); en la mateixa obra hi trobem descrites les gárgolas de Notre Dame de París amb les seves formes animals; a Les pomes (p.175-176), hi apareix una cançó popular castellana que parla d'un xai i una jota tunecina amb una rata, un gat, un gos i un toro; a Els dies (p.143) es conta la història de la creació d'una llegenda negra sobre els goril·les per part d'un periodista. A Primaveres (p.128) se cita la pel·lícula de Hitchcock Els ocells i a Lola (p.15), la pel·lícula Los santos inocentes, on un home fa de gos; a Lola també apareixen aventures d'Ulisses i de Sindbad amb animals mítics o reals, i cita (p.181) els versos de San Juan de la Cruz “Nuestro lecho florido, de cuevas de leones enlazado”, i també es refereix als animals a Alicia en el país de les meravelles. A Ulisses es parla dels animals de Paolo Ucello i de l'obra del poeta català Joan Salvat-Papasseit L’irradiador de les gavines; a El cor es parla del mític ca Cèrber, guardià del Hades; a L’Emperador apareixen l'Arca de Noé i uns quadres de Murillo on hi ha nens i gossos; finalment, a Olympia , entre altres mostres de metarrepresentació animal, hi tenim la sèrie de dibuixos animats La volta al món en vuitanta dias, amb personatges animals que imiten persones.
7. Conclusió
Aquesta ponència hauria d'haver deixat clara la omnipresència i la importància dels animals en les novel·les de Baltasar Porcel. La seva constant aparició es correspon al valor que els concedeix Porcel, tant en la seva vida privada com en la seva concepció de l'home. Es tracta d'una consideració que no cau en l’idilisme ni converteix als animals en figures de cartró pedra. Porcel és un intel·lectual que no defuig la paradoxa, que sembla preferir renunciar a cert nivell de claredat en nom d'un major realisme. No obstant això, en les seves novel·les no renuncia ni al lirisme ni a l'admiració del món animal. Simplement l’admira i li canta després d'acceptar-lo tal com és: bell, violent, misteriós i amoral.
Bibliografia
Allen, M Animals in American Literature. University of Illinois Press. Urbana, 1983.
Bou, E. Tres narradors: Baltasar Porcel, Terenci Moix i Montserrat Roig. En Literatura Catalana Contemporània, Subirana, J. y Bordons, G. pp 353-354. UOC. Barcelona, 1999.
Cirlot, J.E. Diccionario de símbolos. Siruela. Madrid, 2002.
Echevarría, I. Acerca del vocabulario español de la animalización humana. Círculo de Lingüística Aplicada a la Comunicación, 2003. http://www.ucm.es/info/circulo/no15/index.htm
Gumpert, C. El arca de las letras. Una antología del animal en la literatura española. Ateles editores. Madrid, 2000.
Norris, M. Beasts of the Modern Imagination. Darwin, Nietzsche, Kafka, Ernst and Lawrence. Johns Hopkins University Press. London, 1985.
Planas, A. Baltasar Porcel. La novel.la de la vida. Lleonard Muntaner Ed. P. de Mallorca, 2003.
Porcel, B. Solnegre. Edicions 62. Barcelona, 1984.
----------. La Lluna i el Calallamp. Edicions 62. Barcelona, 1980.
----------. El escorpins. Barcanova. Barcelona, 1990.
----------. Els Argonautes. Edicions 62. Barcelona, 1979.
----------. Difunts sota els ametllers en flor. Destino. Barcelona, 1970.
----------. Cavalls cap a la fosca. Edicions 62. Barcelona, 1980.
----------. Les pomes d’or. Edicions 62. Barcelona, 1994.
----------. Els dies immortals. Edicions 62. Barcelona, 1985.
----------. Les primaveres i les tardors. Edicions Proa. Barcelona, 1987.
----------. El divorci de Berta Barca. Edicions Proa. Barcelona, 1989.
----------. Lola i els peixos morts. Edicions Proa. Barcelona, 1994.
----------. Ulisses a alta mar. Edicions 62. Barcelona, 1998.
----------. El cor del senglar. Edicions 62. Barcelona, 2000.
----------. L’Emperador o l’ull del vent . Planeta. Barcelona, 2001.
----------. Olympia a mitjanit. Planeta. Barcelona, 2004.
Rodríguez, J. Aproximación a la narrativa de Baltasar Porcel. Prólogo a Todos los espejos, Porcel, B. Espasa Calpe. Madrid, 1981.
Rosselló, P. L’element autobiogràfic en la narrativa de Baltasar Porcel. http://perso.wanadoo.es/lipmic/cairell/Num4/rossello.htm 1980
Thormahlen, M . Eliot’s Animals. CWK Gleerup. Malmo, Sweden, 1984.
Quan vaig decidir preparar una ponència amb el tema dels animals en l'obra narrativa de Baltasar Porcel, creia que seria un pioner a CANELA en dos sentits: en el de l'estudi de l'aparició d'animals en la literatura i en la presentació de literatura en una de les llengües que conviuen amb l'espanyol en el món hispànic. No obstant això, una revisió dels nombres anteriors de Cuadernos CANELA em va permetre sortir del meu error al descobrir treballs dels professors Ohata, Simón, Vásquez i Prieto. Així, vaig veure que en 1992, la professora Kazuyo Ohata ja va presentar la ponència El inconsciente creativo de Rosalía de Castro ; el 1993 Pedro Simón, El proceso creativo de José Donoso a través del uso de los perros blancos, negros, amarillos y grises ; el 1994 Claudio Vásquez va parlar sobre la Poesía americana preeuropea ; i el 1997 Paz Prieto va presentar la Literatura gallega actual . Sí crec no equivocar-me que aquesta és la primera ponència presentada en un congrés de CANELA sobre un autor en llengua catalana, encara que també aquí em consta que es va fer, no fa molt, un taller sobre la poesia de Pere Gimferrer.
Abans d'entrar en la matèria concreta d'aquesta ponència és necessari presentar, encara que sigui succintament, l'autor objecte del meu estudi. Baltasar Porcel és un intel·lectual que viu des de fa dècades a cavall de Barcelona i Andratx, el seu poble natal, a la costa nord-oest de Mallorca. Allí va néixer el 1937 i allí es va configurar un univers mític que apareix de forma recurrent en la seva obra. He assenyalat que Porcel és un intel·lectual per a no haver de destacar especialment cap de les diverses facetes del seu treball: novel·lista, contista, dramaturg, assagista, biògraf, columnista, periodista, etcètera. D'entre les seves activitats passades, podem destacar que va col·laborar amb Camilo José Cela en els Papers de Són Armadans, va ser deixeble de LLorenç Vilallonga, va dirigir la revista Destino, va realitzar documentals per a Televisió Espanyola i va ser protagonista, al costat de Terenci Moix i Montserrat Roig, de la renovació de la novel·la en català durant els anys 60 . Quant al present, destaquen per la seva rellevància pública la columna diària que escriu des de fa més de vint anys en el diari La Vanguardia i la publicació de les seves últimes novel·les, que han contat totes elles amb el favor de la crítica especialitzada i li han reportat prestigiosos premis, tant a Espanya com a l'estranger.
Totes les seves novel·les estan traduïdes al castellà, en alguns casos per ell mateix. Per a aquest estudi m'he basat en les versions originals, però he consultat, en els casos que m'ha estat possible, les versions castellanes per als exemples als quals em referiré posteriorment. On això no ha estat possible, he intentat fer una traducció el més ajustada possible a l'original català. No obstant això, he d'assenyalar que en alguns casos la traducció suposa una pèrdua de “animalització”.
Quant al tema de la meva ponència, vull aclarir que el meu interès original era en l'obra de Baltasar Porcel en general i que només van començar a interessar-me els animals després d'adonar-me que la seva aparició és un dels trets característics i que li confereixen el caràcter de tot coherent. Com succeïx amb l'obra de tots els grans autors, les novel·les de Porcel són una forma de coneixement del ser humà, una indagació que es realitza a través d'un univers molt personal, una recreació fictícia però molt versemblant de la seva biografia, caracteritzada per la tensió entre la inclinació a un marc geogràfic molt concret i la voluntat de transcendir-lo. Quant a l'estil, la seva narrativa destaca per una gran sensualitat i un domini de la descripció paisatgística, que combina el detall realista amb elements simbòlics i expressionistes. Domina en el conjunt, clarament, la narració en primera persona i hi ha una profusió de novel·les corals, o amb un protagonista i molts personatges secundaris experimentant, gairebé tots ells, una forta lluita interior per a reconciliar el seu passat i el seu present, la seva vida espiritual i les seves necessitats físiques. Abans de passar a analitzar l'aparició d'animals en les novel·les de Baltasar Porcel, faré un resum el més breu possible del seu argument:
-1961-Solnegre: Un home torna al seu sòrdid poble després d'anys de presidi i recorda els tràgics fets que el van conduir a la presó.
-1963-La lluna i el Calallamp (des d'ara “La lluna”): un grup de mariners fa la travessia entre Mallorca i la Península sota la mirada ominosa de la lluna i del passat de cadascun d'ells.
-1965-Els escorpins: un turmentat pastor protestant holandès torna a Mallorca, on va viure en la seva infantesa un dels pocs moments de plenitud de la seva existència.
-1968-Els argonautes: un grup d'homes embarcats, en aquest cas per a fer contraban. Els esdeveniments del viatge els enfronten entre si i a cadascun amb la seva biografia.
-1970-Difunts sota els ametllers en flor (des d'ara “Difunts”): mosaic d'un poble amb històries de vius i morts, espectadors del crepuscle d'una forma de vida tradicional, gairebé autàrquica.
-1975-Cavalls cap a la fosca (des d'ara “Cavalls”): la història d'una cruel venjança per qüestions d'herència s'entrellaça amb l'origen d'una dinastia, basat en una impostura.
-1980-Les pomes d'or (des d'ara “Les pomes”): Un home es llança a l'aventura per Àfrica per a fugir del seu present i descobrir el passat del seu pare.
-1984-Els dies immortals (des d'ara “Els dies”): Un mallorquí arriba a sentir-se en comunió amb una Àfrica que representa el passat remot de l'Home, però acaba sent víctima del present.
-1987-Les primaveres i les tardors (des d'ara “Primaveres”): un sopar de Nadal reuneix una família en la seva llar pairal, testimoni mut d'unes vivències que els comensals s'encarregaran de recordar.
-1989-El divorci de Berta Barca (des d'ara “El divorci”): fulletó d'estiu publicat per lliuraments diaris, inclou relacions adúlteres, empresaris, polítics i terroristes de pega.
-1994-Lola i els peixos morts (des d'ara “Lola”): un escèptic i cínic de mitjana edat es troba amb una vella amant i recorda la trajectòria que l’ha dut a la seva actitud davant la vida.
-1997-Ulisses a alta mar (des d'ara “Ulisses”): un polític i intel·lectual madur i escèptic viu una crisi existencial arran de la coincidència d'una situació professional i familiar problemàtica amb la irrupció d'una jove a la qual durà a un creuer seguint els passos d'Ulisses.
-2000-El cor del senglar (des d'ara “El cor”): autor, narrador i protagonista es confonen en una aventura de recuperació del passat, de solució d'un misteri familiar que permetrà comprendre el caràcter emblemàtic que té el senglar per als Porcel.
-2001-L'Emperador o l'ull del vent (des d'ara “L'Emperador”): un veterà dels exèrcits napoleònics lluita perquè no mori el mitificat record del seu pas per l’illa de Cabrera, convertida en camp de concentració de les tropes franceses derrotades en Bailén.
-2004-Olympia a mitjanit (des d'ara “Olympia”): una islandesa que va viure una idíl·lica infància en la Mallorca tradicional irromp i causa una crisi en les decadents vides d'una sèrie de personatges que representen la corrupció física i moral causada pel turisme.
Totes aquestes novel·les i la resta de l'obra de Porcel formen part d'una investigació sobre l'ésser humà. I un dels angles des dels quals es porta a terme és el de l'home com animal: el que ens uneix i el que ens allunya de la resta d'espècies. És una diferenciació que unes vegades està més clara que unes altres. En general, la disseminació de la presència animal per tota l'obra crea en el lector l'efecte de difuminar la línia de separació entre el món animal i l'humà fins a arribar a sentir que en realitat tal separació pot ser un mer artifici de la raó. La presència, gairebé omnímoda, d'animals adopta formes diverses: animals que apareixen simplement com a tals (interactuant entre ells i amb els personatges humans, amb un apartat especial de casos de violència exercida sobre els animals), en forma de referències a representacions artístiques o folklòriques dels animals i del seu món, com a menjar, com antropònims i topònims prestats del món animal, en caracteritzacions animalístiques de molts homes, animalització de la naturalesa, humanizació d'animals, metàfores i comparances entre homes i animals, animals com a símbols, expressions lexicalitzades referides als animals o al seu món i reflexions explícites o implícites sobre el món animal. Per raons d'espai i d'importància, he omès d'aquest estudi els animals com a menjar.
Al fer la meva anàlisi podria haver optat per ordenar-la per novel·les, però em va semblar més efectiu fer-ho per categories, intentant, això sí, seleccionar mostres del màxim nombre possible d'obres per a cadascuna, ressaltant així que es tracta d'una constant de l'autor i no d'un mer recurs ocasional. En alguns casos les mostres podrien incloure's en més d'una categoria però, en nom de la claredat, he procurat usar-les en només una d'elles.
Una mostra de l'extensió del zoològic que pobla les novel·les de Porcel la dóna el nombre de 301 entre espècies d'animals i les seves diferents races, sense contar l’ésser humà. Hi ha animals domèstics com el gos o el gat, animals de granja com el porc o la vaca, animals exòtics com el nyu o l’antílop, animals imaginaris com la sirena o l'unicorn, animals enormes com l'elefant o la balena i altres de petits com el ratolí o l'eriçó, insectes com la paparra o el tàbec, ocellets com el teuladí o el periquito i grans aus com l'àguila o l’albatros, mol·luscs com el llagostí o el cranc, rèptils com la boa o la colobra, saures com el caimà o el cocodril, peixos com el besuc o el llenguado, animals temibles, com el tauró o el tigre, menyspreats, com la rata o la hiena, admirats, com la papallona o el gall dindi real, i així fins a depassar els 300 .
Finalment, abans de passar a veure les mostres, voldria deixar constància que considero aquesta ponència com una espècie d’enunciació general del contingut, que espero poder desenvolupar en el futur amb anàlisis més minucioses i exhaustives de les categories esmentades.
1. Animals com a tals
1.1. Animals amb nom propi
Un exemple més de la importància dels animals en les obres de Porcel és l'aparició de fins a 38 amb nom propi. Destaquen els animals domèstics, especialment: els gossos (18) Capità, Linda, dos Llamp, Sopes, Bonzo, Tut, Camús, dos Marquès, Tro, Bartomeu, Tarzan, Maimónides, Argos -el gos d'Ulisses-, Cèrber -el mític guardià del Hades- i Mormó; els gats (8) Zacaries, Llosca, Escolà (literalment “monaguillo”, encara que en la versió castellana passa a ser Sacristán), Quadradet, Carlos, Rossetto, Marcel·lí, Cariñito; la mítica serp Pithia, el cíclope Polifem, l'ànec Donald, King-Kong, l'ós de peluix Cesarino, els canaris suposats Pinki i Óscar, el macaco Nathaniel, l'egua Safo, el lloro Josemartí, la cadernera Miquelona, el mul Alberico el Gran i Ulisses, una orca que va estar realment en el zoo de Barcelona.
1.2. Animals relacionant-se amb animals
Les relacions que s'estableixen entre els animals en les novel·les de Baltasar Porcel solen ser realistes, no idealitzades: els animals sovint es cacen i competeixen per la caça. Es tracta d'accions marcades per la biologia i per tant amorals. Trobem un gos que caça eriçons i intenta caçar mosques, un altre que persegueix una papallona, un conill o una serp, i altres gossos que es barallen entre si; gats que també es barallen, uns altres que cacen rates, un que persegueix insectes, un altre entrenat per a caçar teuladins que viu en el morral d'una ruca, una gata que ensenya a la seva ventrada a caçar conills amb mixomatosi, gats que persegueixen ocellets en un magatzem, un gat ferit per una geneta que es dedica a perseguir un eriçó, gats sense pietat amb els seus ancians; ocellets que competeixen pel menjar amb porcs i mosques; mosques que s'alimenten d'animals morts; corbs carronyers, uns fins i tot barallant-se en vol amb les gavines per la carronya; conills que conviuen amb cabres però s'amaguen dels gats; peixos de diferents espècies nedant junts; tintoreres que es barallen entre elles; falcons que cacen tudons; gavines que pesquen, unes altres que mengen ous de tortuga, unes que cacen conills malalts o pollets, unes altres que persegueixen un pudent vaixell carregat de porcs; ocellets que picotegen l'aspre llom d'un caimà; galls de brega; un lleó que es menja un nyu; sebel·lins que cacen papallones o llimacs; una garsa que defensa les seves cries d'un gat; cotorres invasores que desnuquen teuladins; rates barallantse amb gavines pel botí; i rates, corbs i gavines en pau després de fartar-se de carronya.
1.3. Animals com a símbols i signes.
Destaca, per l'ús de símbols animals (d'animals o del seu món) des del títol, la tercera novel·la de Porcel, la simbolista Els escorpins, considerada ja en el seu moment per la crítica com una excepció en la seva narrativa. No obstant això, els símbols i signes (animals que representen una actitud, que presagien el futur), reapareixen, encara que amb més mesura, al llarg de les 14 novel·les restants. Alguns d'ells es repeteixen, com la teranyina (de la decadència; les intrigues); l'aranya (de la solitud; de la incomunicació), la sínia (de la inevitabilitat del destí), els insectes que es cremen amb la llum (de la ceguesa de l'instint), els escarabats (de la decrepitud), els cavalls al galop (dels sentiments incontrolables), els cavalls amb genet (del poder; de la plenitud), els gats (de l'instint de supervivència), els ocells embogits (de la impaciència), els corbs (ocells de mal averany), les ratapinyades (de la mort), les serps (de la saviesa; de l'engany), les vaques (de la resignació), les abelles (de la impaciència), les hienes (de la corrupció), o els peixos (de Jesús; del món desconegut).
Altres símbols que apareixen són els ja esmentats escorpins (de la traïció), les piranyes (de la voracitat), els taurons (de l'agressivitat), els cocodrils (del món extingit), els senglars (del bosc), l'àguila (del domini), el falcó (de la reialesa), les granotes (de l'inconformisme), el ratolí (de la insignificància), el ren (del diabòlic), el fraret (de la fragilitat) o els coloms (del món espiritual, encara que a Lola hi ha un passatge que les desmitifica com a símbol de l'esperit sant).
1.4. Animals relacionant-se amb humans
1.4.1. Relacions neutres o d'interès mutu
En aquest apartat trobem principalment animals de companyia o que treballen per a l'home. Com veurem en una altra secció, això no exclou que ocasionalment siguin víctimes de la violència que els dispensen els homes. A Els escorpins tenim un gos vagabund que s'uneix al protagonista en la seu caminada; un ocellet que el germà del protagonista li regala com a mascota; i un gat que viu al magatzem del pare del protagonista. En Els argonautes “un gos sense cua i coix que mai bordava però que mossegava com una fera si el seu amo l'hi manava” (p.36), el gat Llosca, convertit en un argonauta més, un cec que pidola guiat per un gos; un gos que acompanya un personatge en els seus banys estiuencs; un canonge que es passeja amb un dàlmata; un cavall perxeró que serveix tant per a treballar com per a guanyar curses; un farer que viu feliç amb els seus animals; i un parell de pequinesos que acompanyen una marquesa. A Difunts el narrador nen estima un gat, una anglesa viu amb quinze gossos en un vaixell i el germà del narrador viu un dia de fugida al costat d'un gos; a Cavalls hi ha un gos que viu amb una família i un home que viu per als seus cavalls; a Les pomes apareixen uns camells com a mitjà de transport; a Els dies un gos que una nena desitja com a mascota i que el seu pare considera un guardià útil per a la seva botiga i uns cavalls deshidratats durant una travessia del desert. A Primaveres es parla d'una sueca que alimenta uns eriços, apareix un home que conviu amb conills en un soterrani, uns gats que se senten atrets per un saurí i un personatge amant de gossos i gats; a El divorci un dels personatges viu la seva infància amb gats, gossos, lloros, canaris, un tití i una serp; a Lola el protagonista comparteix solitud amb un gos i un gat i diversos personatges són aficionats als coloms missatgers. A El cor un personatge protegeix uns gats de la Naturalesa i es desviu per a salvar el seu gos ferit; a L'Emperador apareix un home que “tractava l'egua, els gossos, la perdiu engabiada, els muls, amb una delicadesa extrema” (p.10); i a Olympia una dona que “duia sempre darrere el seva fastigós i llanut gos” (p.49), uns nens amorrats al braguer d'unes cabres i la somera algeriana de la infància d'una de les protagonistes.
1.4.2. La violència sobre els animals
He dividit les escenes de violència sobre els animals segons la causa de la mateixa, encara que en alguns casos és difícil establir fins on es tracta de violència per causes econòmiques i des d'on es tracta de violència gratuïta, com per exemple en el cas de la caça.
1.4.2.1. Activitats econòmiques
Les referències a la pesca com a activitat econòmica són nombrosíssimes en algunes novel·les. Aquí només destaco les que impliquen una violència explícita, com quan a Solnegre apareixen els pescadors a Cuba pressionant als biajaivas en coberta perquè acabin de morir-se, o a Ulisses trobem als sicilians matant a cops de rem les tonyines capturades en les seves xarxes; també relacionada amb la pesca, trobem la mort de foques monjo a les mans dels pescadors que sofrixen la seva voracitat. Quant a la violència sobre els animals en terra, a Els argonautes, Difunts i Lola trobem referències i escenes de la matança del porc, una de les activitats econòmiques tradicionals més importants de la Mallorca rural. Així mateix, a Difunts trobem referències al carnisser del poble, un home violent amb els animals i amb la seva dona fins que es veu obligat a matar un veí en defensa pròpia. Un exemple curiós el tenim a Els argonautes, on es parla d'un contrabandista que sacrifica gossos i cavalls per a passar mercaderia de Gibraltar a La Línea. I una escena molt significativa és la que a Difunts enfronta Botines amb una geneta que està delmant el seu galliner: l'home arriba a sentir pietat de la bèstia, que simbolitza un món que s'acaba, però no té més remei que matar-la per a defensar el seu negoci. Altres escenes de violència relacionada amb l'economia ens les proporciona un home que a Cavalls es dedica a caçar feristeles per la prima que oferix l'Ajuntament; o els ruga-ruga a Els dies caçant elefants per l'ivori, i un altre grup de nadius sagnant vedells per a prendre's la sang.
1.4.2.2. Violència gratuïta
A Solnegre trobem un home que sempre maltracta l'animal que estira el seu carretó “pegant-li com un dimoni” (p.11), i uns nens que persegueixen “de mala manera” (p.75) un parell de gats. A La lluna un mariner desperta el gos Llamp d'una puntada i després un altre el llança al mar, també d'una puntada; en una altra escena un mariner fa caure a l'aigua la tortuga del patró pel mateix mètode. A Els escorpins el protagonista les hi té a garrotades contra una morena dintre d'un bot i en una altra escena se sent “enfortit” (p.23) després de donar-li una puntada de peu a un gat. A Els argonautes un home crema l'au del paradís de la seva amant i després trobem un sàdic que es dedica a matar a garrotades gatetes amb l’ajut del seu macaco o els llença al forn; el simi, per la seva banda, mor decapitat a les mans de la seva rival, la dona muda del seu amo; també trobem en aquesta novel·la un “gallicidi” per despit, ratapinyades torturades a força de fer-les fumar, una papallona aixafada, un gos mort d'un cop de martell, y la pallissa propinada pel patró del vaixell al gat tripulant. A Difunts trobem un mariner que mata un gos amb un ganxo, nens traient cries dels seus nius i el carnisser que es diverteix donant cops de fuet sobre els ocellets que dormen en els xiprers al costat del camí. A Cavalls està la que possiblement sigui una de les escenes més esborronadores de violència gratuïta sobre animals de tota la història de la literatura, on tots els cavalls d'una quadra moren a destralades davant la mirada del seu desolat amo. A Els dies un home s'enceba sobre un gos, que havia incomplit les seves expectatives com a guardià de botiga: el poteja, li dóna garrotades i li llança aigua calenta; en la mateixa obra, podem assistir a la caça de goril·les a la selva i al posterior martiri dels supervivents en els zoològics. A Primaveres hi ha una escena autobiogràfica que conta la cruel història d'un home (el pare de Porcel en la història real) que es desfà amb violència de la seva ruca després que aquesta deixa de ser-li útil; també apareix un capellà potejant un gos als morros. A Lola el protagonista conta la forma més eficaç i segura de matar un gat. A El cor es parla d'un enverinament de bestiar, ocasionat per una disputa a causa de repartir-se l'aigua d'una font. A l'Emperador un capellà fa matar uns rens perquè els considera representants de l'infern. Semblant motiu és el que tenen a L'Emperador per a carregar-se les foques monjo, considerades criatures demoníaques. Finalment, a Olympia es parla de la violència gratuïta sobre els animals com si fos una cosa inevitable: “La gent es penjava perquè havia de penjar-se, a Són Matamala ja no li quedava res més per fer, excepte propinar perquè sí una desaforada pallissa a un gos, a una somera, a una cabra” (p.175); després apareix un jove contant, davant l’alegria dels seus amics, la tortura a la qual ell i un altre sàdic sotmeten un pobre gat coix.
1.5. Animals humanitzats
A Solnegre hi ha un xot que mira amb cara de persona. A Els Argonautes el gat Llosca sembla un tripulant més; en ocasions li diuen “lladre” o “cabró”; també trobem un au del paradís que canta tangos, tortugues amb cap de mòmia, gavines que miren amb ulls cruels, o un gos dàlmata que semblava tenir un sentiment de felicitat. A Difunts se'ns parla de gossos eivissencs que “semblaven el rostre d'algú mort feia anys” (p.47), i també d'un “papallonot estúpid” (p.72) A Cavalls se'ns parla de cabres irades, animals que troten com si executessin un ballet, bèsties els ulls de les quals reflecteixen una “alucinada i tèrbola serenitat” (pàg.62-63) i un gat que sembla que vingui de cometre un delicte. A Les pomes es parla de mussols d'ulls acusadors. A Els dies hi ha animals de mirada franca i sensible i ratapinyades semblants a Drácula. A Primaveres hi ha eriços que prenen llet com si fossin nens, ocells que semblen parlar, un simi que sembla dialogar, foques monjo que semblen tenir “trets humans” (p.74), gats que semblen besar i ratolins que semblen estar a punt de dir alguna cosa. A Lola hi ha un gos estúpid, xacals traidors, un gos que és posat gairebé al mateix nivell que el fill de la família, una puput que sembla un general tropical o una marioneta cerimoniosa. A Ulisses hi ha un xacal d'aire tímid i cignes altius. A El cor un corb que sembla un nan amb levita, gatets que semblen diables, un tigre indolent i una gavina nostàlgica. Finalment, a Olympia hi ha dos galls eunucoides i un ocellet cerimoniós i circunspecte que sembla un nan presumit i enlevitat.
2. Reflexions sobre el món animal
A l'abordar l'apartat de les reflexions sobre els animals en les novel·les de Baltasar Porcel, podem plantejar-nos el dubte de fins on ell comparteix les idees dels narradors i personatges que ha creat. Afortunadament, per a tenir una idea inéquivoca del que pensa Porcel, tenim els seus articles de La Vanguardia, on queda clara la seva apreciació dels animals i la seva postura crítica cap al tracte que els dispensem els humans. En les seves novel·les les idees sobre el món animal són exposades per narradors i personatges i sovint es refereixen a la relació amb els humans. Alguns exemples són: -“...he vist sempre com els homes i els animals, després de morts es podreixen“ (Solnegre p.11). -“Cap mosca, cap animal, se semblen a un home, vists de prop. Des de molt a prop. Perquè en aquesta cosa, en aquest home, no vaig poder reconèixer la bategant i muda potència animal” (Els escorpins, p.201). -“Els forts viuen, les gallines són morals” (Els argonautes, p.149). -“Anys d'observar l'acció d'un gos, la formació d'un núvol, el vol d'una gavina i el pas de les ones, van submergir a Barral en un món còsmic, de sensibilitat exaltada, un món de caire fatalista i al mateix temps de recòndita bellesa que ho va separar radicalment de les altres persones” (Els argonautes, p.195). -“...mataria la geneta, sí, la mataria ara mateix... i d'aquí uns quants anys es moriria ell, i els camps quedarien deserts, s'anirien convertint en un erm. Veia la bèstia, magnífica, parada davant d'ell: els dos eren éssers d'un món que s'enfonsava sense remei”(Difunts, p.22). -“L'home, sí, prové de l'animal. L'animal, suprem creador dels orígens, irredento domini de la carn” (Les pomes, p.18). -“A Àfrica res és delimitat, tot es confon bastament. Em va impressionar descobrir que els masai, aquest poble d'homes alts i solitaris, la túnica vermella, designen amb un vocable idèntic la persona i l'animal” (Els dies, pàg.10-11). -“Dintre de mi he perdut les cotilles de la civilització i escolto amb nitidesa la crida de vivències ancestrals i insolidàries, carícies i lladrucs” (Els dies, p.42). -“El que el trastornava d'un animal o un nen era la seva irracionalitat, que els feia semblar una joguina, o la puresa o simplicitat de les seves ments encara no contaminades” (Primaveres, p.100). -“La magnificencia que per fi nodreix i adquireixen els regnes animal i vegetal prové de menjar-se mútuament, sense poder ni imaginar cap plantejament piadós ni afectiu: la seva unitat consubstancial neix de la seva crueltat individual” (Lola, p.94). -“L'home ve de la selva, duu gravades les grans tempestes i els grans espants de llavors” (Lola, p.100). -“L'animal és la immediatesa combinada amb una experiència genètica” (Lola, p.251). -“A l'animal no se’l pot processar: neix innocent com l'home, però, a diferència d'aquest, es manté. Per això pegar un animal, aterrorizarlo i ferir-lo des dels recursos articulats per la maldat i l'enginy nascuts de la intel·ligència, resulta intolerable” (Lola, pàg.252-255). -“En l'home en societat governa l'interès de l'intercanvi emparat per la problemàtica econòmica, estètica, moral, i en l'animal salvatge mana la compactivitat carnal, estimulada per la fam, el sexe, la por. En la bèstia guanya l'essència” (Ulisses, pàg.178-179). -“Probablement penso –corroboro–, els lligaments interns de la naturalesa no poden separar tant l'home pensant de la resta de matèria latent com ens fa creure l’abassegadora importància que atorguem a l'activitat cerebral” (El cor, p.254). -“La gent som peculiars, un animal existeix sobre els seus coneixements pràctics, però nosaltres volem que la vida s'acobli a una sèrie de paraules” (L'Emperador, p.93). -“...una profunda convicció únicament seva: que l'estadi humà dels pobladors terraqüis solament consistia en una baula de la llarguísima cadena que englobava tot moviment possible” (Olympia, p.20).
3. Animalización de l'home
3.1. Antropònims animals
Aquest recurs d’animalització apareix en gairebé totes les novel·les, arribant a més de cinquanta els noms, sobrenoms i alies que es refereixen a animals o al seu món. A Solnegre el Mico; a La lluna Banya, el sen Colobra, Lleonard Juvera, Llorenç Cabré, Narcís Ponce de León, Capdebou i Rubí, Bou, Ventura Conill, Miquel Cabrit; a Difunts Tòfol Moixa, l’esmolet Gallinato, la vella Colomera, Josep Morro, Ricardo Cor de Lleó, l'oncle Gató, Moniqueta Cabral; a Cavalls Jaume i Mariona Vadell; a Pomes Léo i el papa León X; a Els dies l'avi Medusa i Swala (gacela, en swahili); a Primaveres Ambrós “El. de l'Animal Nic” i Lluisa menescala (veterinària); a El divorci Tano Bou i els membres del comando terrorista: Rino, Ós, Llop i Dromedari; a Lola Sant Antoni dels rucs, l'Elefant, el Gran Genet, Baal Zebul (Senyor de les Mosques), Pere Garrabou, Miki Lopo i el novel·lista Cornudella; a Ulisses Paolo Ucello, Raimon Escorca i Leone; a El cor Tarrida “el dels porcs”, Valentí Porcelet, Ricard Cor de Lleó, Porcel·ho i Porcel; a L’Emperador el perigordés Le Coq Pierrot; i a Olympia l'enginyer Maroto Cabrenys, Elianor de Cas Manescal (de la casa del veterinari), Llorenç de Can Cargol, Diumege el Verro, Cargol jove i Blai Alfons Lliteres de Can Cuernavaca.
3.2. Metàfores animals
Alguns exemples: A Solnegre “una joveneta de cara de rap” (p.5), “que té nas de lloro” (p.9), “posar dents de llop ”(p.34), la tia Joana, escarabat” (p.44), “fet ase entre ases” (p.72), “bramà el sen Paret” (p.90). A La lluna “Estic farta de la teva cara de cavall”(p.32), “La meva mare, els tres ànecs aquests” (p.84), “aquests ullons de guineu” (p.93), “fet un gall de brega”(p.98), “Lulú, aquella vaca riallera, madame del bordell” (p.98). A Els escorpins “alt i fornit, coll de bou” (p.159), “movia el cap amb moviments ràpids, gairebé felins” (p.174), “som porcs habitats pel dimoni” (p.206), “un que té cara de cavall”(p.223). A Els argonautes “Marcó, cara de gall” (p.8), “la cara de verraco de Llorenç Cabré” (p.10), “Si és un estruç” (p.33), “A vostè, marmota” (p.33), “Parli d'una vegada, ànec” (p.33), “el tipus aquest, que sembla un llagostí” (p.33), “ulls de guineu, prim” (p.36), “grunyia i movia els braços com si fossin les ales d'un pollet”(p.59), “tenia la mirada espantada, d'animal apallissat” (p.86), “Lleonard era una fura sobre la mar” (p.89), “tenia caminar de moixó” (p.155), “bruna, veu de pollastre” (p.159), “Ets una bèstia” (p.173), “va riure amb el seu grunyir porquí” (p.223). A Difunts “una vella amb cara de gossa eivissenca” (p.26), “un nen amb cara de rata que raucava com una granota” (p.29), “llisa i prima, cara de canari” (p.42), “amb agilitat de felí” (p.117), “don Pau, cara de conill” (p.167), “l’amarmotat Jeroni” (p.199). A Cavalls “un riure de cavall” (p.130), “un front estret, simiesc” (p.190). A Les pomes “els seus ulls de moltó”(p.53), “Bernabé era un au de presa, un depredador” (p.61), “vella guineu experimentada” (p.77), “I es va posar a rellinar” (p.127). A Els dies “tenia la mirada d'ovella” (p.71), “el gemec animal dels seus orgasmes” (p.129). A Primaveres “es movia amb un silenci felí” (p.23), “amb un poderós nas aguilenc” (p.56), “L'eixam de noies” (p.89). A El divorci “coll de toro i l'aire impersonal” (p.19), “Ets un escorpí” (p.53), “quina cara de vedell” (p.120). A Lola “rellinava Lola” (p.13), “Lola, pobra bestiola” (p.14), “és una ovella” (p.93), “rialleta de conill” (p.93), “jove amb cara d'òliba” (p.38), “crinera blanca lleonina” (p.148), “altíssim, amb cara de mula” (p.153), “cara de gripau” (p.200), “ets un boc” (p.219), “era només un tros d'animal” (227), “el seu costum insignificant, de cabra montesa” (p.230), “vaig ser una mosca” (p.252). A Ulisses “Som gossos en furiosa persecució d'una llebre de drap” (p.55), “els dos goril·les” (p.53), “Melisa, una cotorra” (p.69), “el seu perfil aquilí” (p.109). A El cor “un d'ells amb cara de bou” (p.110), “una altra va cridar com un conill” (p.224). A L’Emperador “I com faig amb el cavall, et muntaré, malparida, collonuda” (p.72), “Sebastien, marsellès, simiesc” (p.186). A Olympia , “una alemanya amb músculs de cavall” (p.25), “un grapat de japonesos belluguins i amb cara de granota” (p.25), “envellida i convertida en una cacatua” (p.57), “pensar que sóc un cuc” (p.58), “sóc una hiena” (p.112) “cara de rap” (p.122), “Marcela, gossa de caça, cacatua carnívora” (p.257), “el simiesc optmista Corneli Horrach” (p.341).
3.3. Comparances o símils animals
Entre moltes altres, apareixen: A Solnegre , “suant com un ase” (p.6), “geperuda com un escarabat” (p.11), “lleuger com una geneta” (p.23), “beure com muls” (p.28), “gros com una vaca” (p.53). A La lluna , “s'aferraven com gats” (p.62), “gros com una truja” (p.91), “es movia com un animalet”(p.124). A Els escorpins “semblava un escarabat gros”(p.134). A Els argonautes “Vivia com una bestiola engabiada” (p.134), “guiscant com una rata ” (p.177), “s’amollaven com ocells” (p.178). A Difunts “de trets esmolats com una llebre” (p.30), “daurat, brunyit, alt com una cabra” (p.44), “àvida com una fura” (p.156). A Cavalls “Com una fura” (p.12), “com un boc fètid” (p.142), “com un gran bou” (p.183). A Les pomes “caminava com un ànec” (p.21), “gemegant com un gos” (p.24), “semblant a un gros gripau” (p.202). A Els dies trobem: “grunyints com animals” (p.41), “sortides com les d'un conill”(p.57), “ de pressa, com un bou cec” (p.77). A Primaveres “receptiu com un llebrer” (p.37), “com si bordés” (p.163). A El divorci “discutien com micos” (p.133), “reia com un conill” (p.178). A Lola, “menjava com un porc” (p.166), “plorant com un ase” (p.134), “el cap petit, com de conill” (p.348). A Ulisses “com una bestiola estranya” (p.67), “sóc com els animals” (p.90), “com un ocell esvalotat” (p.144). A El cor “com un peix fora de l'aigua” (p.88), “com una gata” (p.89), “encongit com un conill” (p.158), “Azaña, inflat com una granota”(p.106). A L’Emperador “rodó com un animalet” (p.156). I a Olympia “cardar com un gos” (p.59), “com hienes” (p.221), “com una bestiola endèmica”, “com un corb famolenc” (p.357).
3.4. Animalització de l'esperit
El món de l'esperit tampoc escapa a l’animalització. Sovint l'esperit acull un o diversos animals que escapen al seu control conscient. Alguns exemples són: “la gran por sobrenatural que, de vegades, com un au nocturna, cau sobre Solnegre” (Solnegre, p.33), “els records del passat vénen com cavalls desbocats” (Solnegre, p.37), “És desesperant aquest galop del passat” (Solnegre, p.71), “Tot la resta era un infinit i confús galop dins de la nit i l'absurd” (La lluna, p.32), “un orgull caut com un rèptil” (Els escorpins, p.44), “els nostres desitjos són una teranyina” (Els escorpins, p.124), “com una bogeria alucinada i mansa” (Difunts, p.8), “M'ha quedat sempre com un temor, com un animal esvalotat i sempre a punt de fugir” (Cavalls, p.123), “Dins el meu cervell, galopaven cavallers del Temple” (Cavalls, p.196), “el cuc de l'angoixa” (Els dies, p.116), “Una altra hiena cerebral que aguaita” (Els dies, p.130), “la seva insaciable paranoia udolant pels penyals” (Lola, p.119), “del poderós que, no obstant això el seu poder immens sobre els homes, pot ser dominat o aniquilat per un cuc mínim, aleatori, només sentimental o mental” (L'Emperador, p.176), “qui udola és l'esperit, qui menja és el cos” (Olympia, p.82).
4. Animalització de la natura
4.1.Topònims animals
Alguns dels topònims animals que apareixen al llarg de les 15 novel·les de Porcel són El Puig Tortuga, Illa del Boc, el bar Cavall Marí, la Dragonera, Cala És Conills; El Puig dels Ocells; Coll de la Palomera, punta de Calaburra, cap de Gata, les illes Hormigas, la illa Hormiga, el Hormigón, Cabezo de la Culebra, Cabezo de los Cuervos, Águilas (nom de població), la illa Conillera, el Morro de la Vaca, Coma de l’Ase), el cafè de Cas Mussol, Canyar del Dragó Moro, Lió (ciutat francesa), Au relais de’l escargot (hostal del caragol), la font del Gos, Barbadillo del Pez (població), estuari de Gallinas, l’illa de Cabrera, l’Alamut (niu d'àguiles), Penyal del Ca, el carrer de les Sierpes, el restaurant Reno, Llagostera, les illes Canàries, Cap de Gata, Santa Coloma de Farners, La Font dels Tortugues i Son Sardina.
4.2. Caracterització animalística de la natura
Alguns exemples d’animalitzación de la naturalesa mitjançant metàfores, símils i comparances són: “Un illot que sembla, retallat en l'horitzó, la cresta d'un gall.” (Solnegre, p.19), “El mar, com més té més brama” (La lluna, p.50), “Sa Mola, la gran bèstia encinglada i rodona, que s'avança en el mar com un catxalot gegantí” (La lluna, p.73), “La Dragonera, poderosa i pelada, negrosa, amb les crestes retallades contra l'horitzó” (Els escorpins, p.34), “Sota els fanals, la boira ballava embogida” (Els escorpins, p.151), “Al sud l'illot Tagomago es destacava com l'esquena d'un animal” (Els argonautes, p.18), “grapats de flors, una pluja reposada, com de blanques papallones” (Difunts, p.213), “el famolenc rosegar del foc se sentia per tot la vall, com si un gran animal estigués menjant” (Cavalls, p.24), “els pujols, la silueta dels quals em recorda les tortugues gegants desovant” (Pomes, p.7), “El vent un agulló, un lament” (Els dies, p.81), “un penyal altíssim, com la dent d'un gegant de conte” (Primaveres, p.34), “El vent va cobrar en un minut ressonàncies de vandálica exigència” (Primaveres, p.52), “L'herba creix com un diminut i grat animal lliscant” (Primaveres, p.73), “I pel finestral el mar, que ronca o brama sense aturall” (Primaveres, p.211), “Té quelcom d'al·lucinant conviure amb aquesta espècie de bèstia apocalíptica del foc que divaga famolenc”(Ulisses, p.190), “El vent arriba i corre invisible, sento el seu contacte, li parlo, li palpo la musculatura llisa i fibrosa com la d'un peix poderós i fantasmal” (L'Emperador, p.174) i “Sa Dragonera, que surava allí com un cetaci colossal, coriáci” (Olympia, p.49).
5. Altres locucions i expressions animals lexicalizades
Aquest apartat inclou tan lèxic la referència del qual al món animal requereix, per a ser percebuda, un exercici d'anàlisi etimològica (com en els casos de “cigonyal” o “escala de caragol”) com expressions molt més transparents i que contribuïxen clarament a fer de la presència animal un dels elements distintius de l'obra de Baltasar Porcel. D'una banda, trobem dits i refranys amb referències al món animal, com “Feia un sol que cremava el cul a les llebres” (Solnegre, p.5), “Amb seny d'animal vell” (Solnegre, p.5), “una pallissa de gos”(Solnegre, p.43), “altre gall cantaria” (La lluna, p.38), “aixecar la llebre” (Les pomes, p.183) “qui es duu el gat a l'aigua” (El divorci, p.66), “la vaca no dóna per a més” (Lola, p.36), “ i tota la pesca” (Ulisses, p.85), “Anar a rostir un corb“ (Ulisses, p.100) i “tallava el bacallà” (Olympia, p.106). Per altra banda lèxic que originàriament es refereix al món animal encara que en el seu ús actual la relació hagi quedat difuminada, com “barca de bou”, “Diessel de mil cavalls”, “fer galls”, “coll de cigne del dipòsit”, “raïms d’esperó de gall”, “escala de caragol”, “saltar el poltre”, “cavall de tortura”, “plomes estilográfiques”, “mico blau”, “cigonyal”, “sirena de la policia”, “camells de la droga”, “mico”, “niu d'àguiles de la fortalesa” i “aranya veneciana”.
6. Animals representats en l'art o el folklore
A Solnegre (p.18) tenim uns homes que canten: “Cavalllet quan eres jove, que anaves de pentinat...!” i més tard les glosses: Sal i caliu toca la guitarra fot-li tir a la perdiu i omple la boca de terra”; i “Foc i fum jo volto llagosts, pintet de betum la truja trava bots”; a La lluna (p.107) hi apareix la rumba cubana La Culebra; i un álbun de cromos d'animals; a Els argonautes (p.158) s’hi cita l'escena de Míster Pickwick i l'ase rebel de la novel·la L’Hostal de la Bolla, de Miquel dels Sants Oliver, a Difunts (p.101) es parla d'uns quadres, “dels gats que d’un salt atrapaven un ocell de llarga cua”. A Cavalls (p.10) s'esmenten uns inèdits de Dylan Thomas que comencen pel gran poema dels pujols: “I quan l'últim estornell a la tardor et miri”; un cas especial de representació d'animals és la bandera dels Capovara i els Vadell, que conté tres cavalls negres que serveixen com leit motiv de Cavalls (p.27); en la mateixa obra hi trobem descrites les gárgolas de Notre Dame de París amb les seves formes animals; a Les pomes (p.175-176), hi apareix una cançó popular castellana que parla d'un xai i una jota tunecina amb una rata, un gat, un gos i un toro; a Els dies (p.143) es conta la història de la creació d'una llegenda negra sobre els goril·les per part d'un periodista. A Primaveres (p.128) se cita la pel·lícula de Hitchcock Els ocells i a Lola (p.15), la pel·lícula Los santos inocentes, on un home fa de gos; a Lola també apareixen aventures d'Ulisses i de Sindbad amb animals mítics o reals, i cita (p.181) els versos de San Juan de la Cruz “Nuestro lecho florido, de cuevas de leones enlazado”, i també es refereix als animals a Alicia en el país de les meravelles. A Ulisses es parla dels animals de Paolo Ucello i de l'obra del poeta català Joan Salvat-Papasseit L’irradiador de les gavines; a El cor es parla del mític ca Cèrber, guardià del Hades; a L’Emperador apareixen l'Arca de Noé i uns quadres de Murillo on hi ha nens i gossos; finalment, a Olympia , entre altres mostres de metarrepresentació animal, hi tenim la sèrie de dibuixos animats La volta al món en vuitanta dias, amb personatges animals que imiten persones.
7. Conclusió
Aquesta ponència hauria d'haver deixat clara la omnipresència i la importància dels animals en les novel·les de Baltasar Porcel. La seva constant aparició es correspon al valor que els concedeix Porcel, tant en la seva vida privada com en la seva concepció de l'home. Es tracta d'una consideració que no cau en l’idilisme ni converteix als animals en figures de cartró pedra. Porcel és un intel·lectual que no defuig la paradoxa, que sembla preferir renunciar a cert nivell de claredat en nom d'un major realisme. No obstant això, en les seves novel·les no renuncia ni al lirisme ni a l'admiració del món animal. Simplement l’admira i li canta després d'acceptar-lo tal com és: bell, violent, misteriós i amoral.
Bibliografia
Allen, M Animals in American Literature. University of Illinois Press. Urbana, 1983.
Bou, E. Tres narradors: Baltasar Porcel, Terenci Moix i Montserrat Roig. En Literatura Catalana Contemporània, Subirana, J. y Bordons, G. pp 353-354. UOC. Barcelona, 1999.
Cirlot, J.E. Diccionario de símbolos. Siruela. Madrid, 2002.
Echevarría, I. Acerca del vocabulario español de la animalización humana. Círculo de Lingüística Aplicada a la Comunicación, 2003. http://www.ucm.es/info/circulo/no15/index.htm
Gumpert, C. El arca de las letras. Una antología del animal en la literatura española. Ateles editores. Madrid, 2000.
Norris, M. Beasts of the Modern Imagination. Darwin, Nietzsche, Kafka, Ernst and Lawrence. Johns Hopkins University Press. London, 1985.
Planas, A. Baltasar Porcel. La novel.la de la vida. Lleonard Muntaner Ed. P. de Mallorca, 2003.
Porcel, B. Solnegre. Edicions 62. Barcelona, 1984.
----------. La Lluna i el Calallamp. Edicions 62. Barcelona, 1980.
----------. El escorpins. Barcanova. Barcelona, 1990.
----------. Els Argonautes. Edicions 62. Barcelona, 1979.
----------. Difunts sota els ametllers en flor. Destino. Barcelona, 1970.
----------. Cavalls cap a la fosca. Edicions 62. Barcelona, 1980.
----------. Les pomes d’or. Edicions 62. Barcelona, 1994.
----------. Els dies immortals. Edicions 62. Barcelona, 1985.
----------. Les primaveres i les tardors. Edicions Proa. Barcelona, 1987.
----------. El divorci de Berta Barca. Edicions Proa. Barcelona, 1989.
----------. Lola i els peixos morts. Edicions Proa. Barcelona, 1994.
----------. Ulisses a alta mar. Edicions 62. Barcelona, 1998.
----------. El cor del senglar. Edicions 62. Barcelona, 2000.
----------. L’Emperador o l’ull del vent . Planeta. Barcelona, 2001.
----------. Olympia a mitjanit. Planeta. Barcelona, 2004.
Rodríguez, J. Aproximación a la narrativa de Baltasar Porcel. Prólogo a Todos los espejos, Porcel, B. Espasa Calpe. Madrid, 1981.
Rosselló, P. L’element autobiogràfic en la narrativa de Baltasar Porcel. http://perso.wanadoo.es/lipmic/cairell/Num4/rossello.htm 1980
Thormahlen, M . Eliot’s Animals. CWK Gleerup. Malmo, Sweden, 1984.
enviat per Jordi Juste a la/es
dijous, de març 09, 2006
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici